SOBRE CAMINS LLARGS

Avui, llegint la notícia que la selecció espanyola sub-18 ha guanyat el Torneig de Mannheim, que és un Campionat del Món oficiós, he repassat els noms dels integrants de l’equip.

(fotografia de El Mundo Deportivo)

D’aquest equip he trobat dos noms (Josep Pérez i Albert Homs del FC Barcelona i Joventut de Badalona, respectivament) que van jugar la primera edició del Torneig Infantil “Ciutat de l’Hospitalet” que vam organitzar.

Això, em fa fer dues lectures. Una és que en aquest Torneig podem veure jugar a les figures del futur. Una altra i potser completament inversa a l’anterior és que en aquell Torneig vam comptar amb equips com el FC Barcelona, Joventut Badalona, Unicaja Màlaga, Assignia Manresa. La final del Torneig va ser Barça-Penya que va coincidir amb la posterior final del Campionat d’Espanya Infantil.

Què és el que vull dir amb això?. Doncs que dels 40 jugadors que en aquella època (infantils) eren en teoria dels millors jugadors espanyols de la categoria, únicament dos en edat junior són selecció espanyola. Segur que la majoria de la resta són grans jugadors actualment, però han deixat de ser de “l’èlit”.

Personalment, considero que aquest fet ens indica la majoria d’errades que fem entre tots, quan a categories mini, pre-infantil,... volem descobrir les estrelles del futur. Els que portem molt temps en aquest món el bàsquet quants jugadors hem vist en minis, infantils,.. que semblava que es menjarien el món?. Quants pares i mares han vist en els seus fills els nous Gasol?. De tots aquests, si fem ara un pensament, quants estan jugant ara en categories professionals o semiprofessionals? Segur que ni el 3 per cent.

Hem d’aprendre tots (clubs, entrenadors, jugadors, pares) que el camí de l’èxit esportiu és llarg i progressiu. No existeixen fórmules màgiques. Han de coincidir molts factors per tal que un/a nen/nena arribi a ser un/a bon/a jugador/a (ja no parlem de professionals). Aquests factors són diversos (evolució física, evolució tècnica, entrenadors, possibles lesions,...). Però sobretot i com a punt principal és tenir seny i sentit comú (aquell sentit que sembla el més difícil de tenir avui en dia).

És difícil que un nen d’11-12 anys al qual tothom li diu que és molt bó, ho sàpiga digerir. Per a aquesta tasca, estem tots.

Principalment és a casa on s’ha de relativitzar els èxits individuals i animar en les desfetes. Fins que no es demostri el contrari, el bàsquet és un esport d’equip on les individualitats ben dirigides s’han de posar al servei del col·lectiu. Desgraciadament la figura de “papa-manager” cada vegada és més freqüent en casos de jugadors de categories inferiors d’un “suposat” alt nivell, arribant a uns extrems patètics i/o grotescos.

Els clubs hem d’aprendre a que en cap cas ens hem de sentir “deutors” de cap jugador. Hem d’aprendre a gaudir amb ell i esforçar-nos a posar tots els mitjans dins les nostres possibilitats per tal que pugui aprendre el màxim possible, però no entrar en tractaments de figures a nens i nenes.

Els entrenadors hem d’aprendre que som educadors. Que no tot val per una victòria en edats de formació. Que l’intentar treure el màxim nivell esportiu possible ha d’anar de la mà d’una direcció del grup de tal manera que cap jugador és més important que el seu company. El jugador que sembla que et fa 30 punts per partit és tan important com el que et fa els 30 punts entre tota la temporada.

Potser així entre tots ajudarem a no veure “joguines trencades” o “jugadors cremats” amb 16, 17 o 18 anys. I clar, en aquests casos, la culpa és sempre de l’altre. Mai, nostra.

O potser estic equivocat. És possible.

David